Estem sentint unes frases cada vegada més violentes, fins i tot vulgars, sense fre, … contra els més febles … Per què passa això?, perquè ho han legitimat certes persones que tenen un paper social i polític important, que fan això i han introduït un mecanisme de comunicació que redueix el pensament. La paraula es converteix en una mena de bumerang, en una gran explosió i el resultat és que el llenguatge es torna violent. Paraules pronunciades per Enzo Volpe, rector de Santa Clara, de Palerm, dins el documental “Salvini: ultres a l’assalt d’Europa”.
Tot seguit, dins el mateix documental, l’alcalde de Palerm referint-se a l’esquerra i al seguidisme del seu partit, diu: Si vas darrere d’un populista, et converteixes en un mal populista. Això és una irresponsabilitat gravíssima. Per una ambició personal, per un miserable càrrec de diputat… han lliurat Itàlia al populisme. Si Salvini [el populisme] ha tingut tan d’èxit, és perquè l’esquerra no ha estat a l’altura de la feina que li tocava fer.
Ambdós discursos descriuen un moment polític concret d’una societat, la italiana, però són descripcions transportables a l’Estat espanyol. Discurs negatiu, restrictiu o destructiu de llibertats, de persones o de col·lectius que un cop endegats difícilment tenen marxa enrere, ja que alimenten les baixes passions perquè es basen en l’amenaça exterior, la por a la diversitat (inclosa la lingüística), de la conspiració i del perill de trencament de la unitat nacional. Primer hi ha el discurs intransigent, després arriba l’acció del mateix signe. Cal tenir present que aquesta forma regressiva de fer política té la complicitat de bona part de l’aparell de l’Estat, així com d’una part de la premsa, i sense oblidar el seguidisme de l’esquerra majoritària.
És més fàcil generar un discurs negatiu que un de positiu. Dit d’altra manera, qualsevol boig pot calar foc a Roma, mentre que construir és una tasca que en el seu vessant material, intel·lectual i moral exigeix estudi, o sigui observació i càlcul, principis i regles, voluntat i sentiment, però sobretot que descansi sobre l’ètica universal. La política s’ha instal·lat en el discurs del curt termini, només basada en el cicle electoral però que hipoteca el futur de les generacions joves, i no tan joves, ja que no es té en compte per a res el futur, i això és greu.
Lluny queda la racionalitat que feia valdre la Il·lustració, més aviat estem en el pol contrari, però això no vol dir que no s’hagi d’insistir, d’anar a contracorrent i reclamar aquesta tan necessària racionalitat (pertanyem o no pertanyem a la Maçoneria). Val la pena posar racionalitat, però no a través de discussions estèrils, sinó posant de manifest les contradiccions a les quals ens volen sotmetre certs discursos d’oferta electoral, però, sobretot, reclamant que volem que es parli del futur, del qual volem participar-hi.
12 d’abril de 2019