Dia 53 (del confinament)

Separar-nos una mica dels fets dóna una visió més objectiva de la realitat. Durant aquest confinament motivat per la Covid-19, es pot remarcar que ha quedat palesa la nostra interdependència: tots depenem de tots, i aquest és un motiu de reflexió per veure l’abast que té la solidaritat quan ens proposem ser solidaris, que ho som més sovint del que pensem, però moltes vegades no ho som prou, però en el tema del confinament no és el cas.

No hem de perdre de vista aquesta solidaritat viscuda, aquesta fraternitat necessària, que és possible gràcies a l’autoresponsabilitat que voluntàriament portem a terme. Cal pensar que aquesta situació pandèmica no serà un fet aïllat, i que en el futur, possiblement -i quasi segur-, succeiran fets d’una gravetat, o més, del que ens ha tocat viure de fa cinquanta-tres dies, i uns quants més. Responsabilitat, Solidaritat i Fraternitat, podem afirmar que s’escriuen amb majúscula, un trinomi propi d’aquelles persones que volem sentir-nos ciutadans sense l’amenaça de la por.

Catalunya, 6 de maig de 2020.

(Descarrega el document original aqui.)

Commemoració Dia Internacioal de l’Holocaust

Commemoració del Dia Internacional de l’Holocaust i de prevenció de crims contra la humanitat, amb un acte a Vilanova i la Geltrú el passat dissabte, 25 de gener de 2020, que cada any compta amb una àmplia representació d’entitats i col·lectius de la ciutat. Entre els col·lectius participants es trobava la Gran Lògia de Catalunya. Recordem que en els camps de concentració i d’ extermini nazi es van assassinar 80.000 maçons.

Sobre les eleccions

Estem sentint unes frases cada vegada més violentes, fins i tot vulgars, sense fre, … contra els més febles … Per què passa això?, perquè ho han legitimat certes persones que tenen un paper social i polític important, que fan això i han introduït un mecanisme de comunicació que redueix el pensament. La paraula es converteix en una mena de bumerang, en una gran explosió i el resultat és que el llenguatge es torna violent. Paraules pronunciades per Enzo Volpe, rector de Santa Clara, de Palerm, dins el documental “Salvini: ultres a l’assalt d’Europa”.

Tot seguit, dins el mateix documental, l’alcalde de Palerm referint-se a l’esquerra i al seguidisme del seu partit, diu: Si vas darrere d’un populista, et converteixes en un mal populista. Això és una irresponsabilitat gravíssima. Per una ambició personal, per un miserable càrrec de diputat… han lliurat Itàlia al populisme. Si Salvini [el populisme] ha tingut tan d’èxit, és perquè l’esquerra no ha estat a l’altura de la feina que li tocava fer.

Ambdós discursos descriuen un moment polític concret d’una societat, la italiana, però són descripcions transportables a l’Estat espanyol. Discurs negatiu, restrictiu o destructiu de llibertats, de persones o de col·lectius que un cop endegats difícilment tenen marxa enrere, ja que alimenten les baixes passions perquè es basen en l’amenaça exterior, la por a la diversitat (inclosa la lingüística), de la conspiració i del perill de trencament de la unitat nacional. Primer hi ha el discurs intransigent, després arriba l’acció del mateix signe. Cal tenir present que aquesta forma regressiva de fer política té la complicitat de bona part de l’aparell de l’Estat, així com d’una part de la premsa, i sense oblidar el seguidisme de l’esquerra majoritària.

És més fàcil generar un discurs negatiu que un de positiu. Dit d’altra manera, qualsevol boig pot calar foc a Roma, mentre que construir és una tasca que en el seu vessant material, intel·lectual i moral exigeix estudi, o sigui observació i càlcul, principis i regles, voluntat i sentiment, però sobretot que descansi sobre l’ètica universal. La política s’ha instal·lat en el discurs del curt termini, només basada en el cicle electoral però que hipoteca el futur de les generacions joves, i no tan joves, ja que no es té en compte per a res el futur, i això és greu.

Lluny queda la racionalitat que feia valdre la Il·lustració, més aviat estem en el pol contrari, però això no vol dir que no s’hagi d’insistir, d’anar a contracorrent i reclamar aquesta tan necessària racionalitat (pertanyem o no pertanyem a la Maçoneria). Val la pena posar racionalitat, però no a través de discussions estèrils, sinó posant de manifest les contradiccions a les quals ens volen sotmetre certs discursos d’oferta electoral, però, sobretot, reclamant que volem que es parli del futur, del qual volem participar-hi.

12 d’abril de 2019

Document original

UNESCO: DECLARACIÓ DE PRINCIPIS SOBRE LA TOLERÀNCIA

UNESCO: DECLARACIÓ DE PRINCIPIS SOBRE LA TOLERÀNCIA

Tenint presents els objectius del Tercer Decenni de la Lluita contra el Racisme i la Discriminació Racial, el Decenni de les Nacions Unides per a l’Educació en l’Esfera dels Drets Humans i el Decenni Internacional de les Poblacions Indígenes del Món,

Tenint en compte les recomanacions de les conferències regionals organitzades en el marc de l’Any de les Nacions Unides per a la Tolerància de conformitat amb la Resolució 27 C/5.14 de la Conferència General de la UNESCO, així com les conclusions i recomanacions d’altres conferències i reunions organitzades pels Estats Membres en el marc del programa de l’Any de les Nacions Unides per a la Tolerància,

Alarmada per la intensificació actual dels actes d’intolerància, violència, terrorisme, xenofòbia, nacionalisme agressiu, racisme, antisemitisme, exclusió, marginació i discriminació perpetrats contra minories nacionals, ètniques, religioses i lingüístiques, refugiats, treballadors migrants, immigrants i grups vulnerables de la societat, així com pels actes de violència i intimidació contra persones que exerceixen el seu dret de lliure opinió i expressió -tots els quals

page1image17011168

1

constitueixen amenaces per a la consolidació de la pau i de la democràcia en el plànol nacional i internacional i obstacles per al desenvolupament,

Posant en relleu que correspon als Estats Membres desenvolupar i fomentar el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals de tots, sense distincions per raça, gènere, llengua, origen nacional, religió o discapacitat, així com en el combat contra la intolerància,

Adopten i proclamen solemnement la següent Declaració de Principis sobre la Tolerància

Resolts a adoptar totes les mesures positives necessàries per fomentar la tolerància en les nostres societats, per ser aquesta no només un preuat principi, sinó a més una necessitat per a la pau i el progrés econòmic i social de tots els pobles,

Declarem el que segueix:

Article 1 Significat de la tolerància

1.1 La tolerància és el respecte, l’acceptació i l’estimació de la riquesa i de la diversitat de les cultures del nostre món, de les nostres formes d’expressió i de les nostres maneres d’expressar la nostra qualitat d’éssers humans. La tolerància és encoratjada pel coneixement, l’obertura d’esperit, la comunicació i la llibertat de pensament, de consciència i de creença. La tolerància és l’harmonia en la diferència. La tolerància no és només una obligació d’ordre ètic, és també una necessitat política i jurídica. La tolerància és una virtut que fa possible la pau i contribueix a substituir la cultura de la guerra per una cultura de la pau.

1.2 La tolerància no és ni una concessió, ni una condescendència, ni complaença. La tolerància és, en primer lloc, el reconeixement dels drets universals de la persona humana i de les llibertats fonamentals dels altres. En cap cas la tolerància no pot ser invocada per justificar atemptats a aquests valors fonamentals. La tolerància ha de ser practicada pels individus, els grups i els estats.

1.3 La tolerància és la clau de volta dels drets humans, del pluralisme (inclòs el pluralisme cultural), de la democràcia i de l’estat de dret. La tolerància implica el rebuig del dogmatisme i de l’absolutisme, i sosté les normes enunciades en el conjunt dels instruments internacionals relatius als drets humans.

1.4 D’acord amb el respecte als drets humans, la pràctica de la tolerància no significa tolerar la injustícia social ni renunciar a les pròpies conviccions, ni fer concessions en aquest aspecte. La pràctica de la tolerància significa que cadascú és lliure de triar les seves conviccions i que reconeix que l’altre gaudeix de la

2

mateixa llibertat. Significa l’acceptació del fet que els éssers humans, que es caracteritzen naturalment per la diversitat del seu aspecte físic, de la seva situació, de la seva forma d’expressió, dels seus comportaments i dels seus valors, tenen el dret de viure en pau i de ser tal com són. També significa que ningú no té el dret d’imposar les seves opinions als altres.

Article 2 La funció de l’Estat

2.1 En l’àmbit estatal, la tolerància exigeix justícia i imparcialitat en la legislació, en l’aplicació de la llei i en l’exercici dels poders judicial i administratiu. Exigeix també que tota persona pugui gaudir d’oportunitats econòmiques i socials sense cap discriminació. L’exclusió i la marginació poden conduir a la frustració, l’hostilitat i el fanatisme.

2.2 A fi d’instaurar una societat més tolerant, els Estats han de ratificar les convencions internacionals existents en matèria de drets humans i, quan sigui necessari, elaborar una nova legislació que garanteixi la igualtat de tracte i oportunitats a tots els grups i individus de la societat.

2.3 Perquè regni l’harmonia internacional, és essencial que els individus, les comunitats i les nacions acceptin i respectin el caràcter multicultural de la família humana. Sense tolerància no pot haver-hi pau, i sense pau no pot haver- hi desenvolupament ni democràcia.

2.4 La intolerància pot revestir la forma de marginació de grups vulnerables i de la seva exclusió de la participació social i política, així com de la violència i la discriminació contra ells. Com confirma l’Article 1.2 de la Declaració sobre la Raça i els Prejudicis Racials, «tots els individus i els grups tenen dret a ser diferents».

Article 3 Dimensions socials

3.1 Al món modern, la tolerància és més essencial que mai. La nostra època es caracteritza per la mundialització de l’economia i una acceleració de la mobilitat, la comunicació, la integració i la interdependència; la gran amplitud de les migracions i del desplaçament de poblacions; la urbanització i la transformació dels models socials. El món es caracteritza per la seva diversitat, alhora que per la intensificació de la intolerància i dels conflictes, la qual cosa representa una amenaça potencial per a totes les regions. Aquesta amenaça és universal i no se circumscriu a un país en particular.

3.2 La tolerància és necessària entre els individus, així com dins de la família i de la comunitat. El foment de la tolerància i la inculcació d’actituds d’obertura, escolta recíproca i solidaritat han de tenir lloc a les escoles i les universitats, mitjançant l’educació extraescolar, en la llar i en el lloc de treball. Els mitjans de

3

comunicació poden exercir una funció constructiva, facilitant un diàleg i un debat lliures i oberts, difonent els valors de la tolerància i posant en relleu el perill que representa la indiferència a l’ascens de grups i ideologies intolerants.

3.3 Com s’afirma a la Declaració de la UNESCO sobre la Raça i els Prejudicis Racials, cal adoptar mesures, on facin falta, per garantir la igualtat en dignitat i drets dels individus i grups humans. Referent a això s’ha de prestar especial atenció als grups vulnerables i socialment desfavorits per protegir-los amb les lleis i mesures socials en vigor, especialment en matèria d’habitatge, d’ocupació i de salut; respectar l’autenticitat de la seva cultura i els seus valors i facilitar la seva promoció i integració social i professional, en particular mitjançant l’educació.

3.4 A fi de coordinar la resposta de la comunitat internacional a aquest repte universal, s’han de realitzar i crear, respectivament, estudis i xarxes científics apropiats, que comprenguin l’anàlisi, mitjançant les ciències socials, de les causes fonamentals i de les mesures preventives eficaces, així com la recerca i l’observació destinades a donar suport als Estats Membres en matèria de formulació de polítiques i acció normativa.

Article 4 Educació

4.1 L’educació és el mitjà més eficaç de prevenir la intolerància. La primera etapa de l’educació per a la tolerància consisteix a ensenyar a les persones els drets i llibertats que comparteixen, perquè puguin ser respectats i a fomentar a més la voluntat de protegir els dels altres.

4.2 L’educació per a la tolerància ha de considerar-se un imperatiu urgent; per això és necessari fomentar mètodes sistemàtics i racionals d’ensenyament de la tolerància que abordin els motius culturals, socials, econòmics, polítics i religiosos de la intolerància, és a dir, les arrels principals de la violència i l’exclusió. Les polítiques i els programes educatius han de contribuir al desenvolupament de l’enteniment, la solidaritat i la tolerància entre els individus, i entre els grups ètnics, socials, culturals, religiosos i lingüístics, així com entre les nacions.

4.3 L’educació per a la tolerància ha de tenir per objectiu contrarestar les influències que condueixen al temor i l’exclusió dels altres, i ha d’ajudar als joves a desenvolupar les seves capacitats de judici independent, pensament crític i raonament ètic.

4.4 Ens comprometem a recolzar i executar programes de recerca sobre ciències socials i d’educació per a la tolerància, els drets humans i la no-violència. Per a això caldrà concedir una atenció especial al millorament de la formació del personal docent, els plans d’estudi, el contingut dels manuals i dels cursos i

4

d’altres materials pedagògics, com les noves tecnologies de l’educació, a fi de formar ciutadans atents als altres i responsables, oberts a altres cultures, capaços d’apreciar el valor de la llibertat, respectuosos de la dignitat i les diferències dels éssers humans i capaços d’evitar els conflictes o de resoldre’ls per mitjans no violents.

Article 5 Compromís per a l’acció

Ens comprometem a fomentar la tolerància i la no-violència mitjançant programes i institucions en els àmbits de l’educació, la ciència, la cultura i la comunicació.

Article 6 Dia Internacional per a la Tolerància

A fi de fer una crida a l’opinió pública, posar en relleu els perills de la intolerància i reafirmar el nostre suport i acció en pro del foment de la tolerància i de l’educació en favor d’aquesta, proclamem solemnement Dia Internacional per a la Tolerància el dia 16 de novembre de cada any.

París, 28a reunió de la Conferència General, del 25 d’octubre al 16 de novembre de 1995

CAUSA i EFECTE

CAUSA i EFECTE

Vivim molt de pressa, sense tenir temps per assaborir la realitat més pròxima (que som nosaltres mateixos). Una velocitat que ens porta a actuar, la majoria de vegades, sobre allò que esdevé en el moment, sense adonar-nos que res succeeix sense raó, val a dir que actuem o opinem sobre els efectes sense pensar en les causes que han motivat els fets que es troben davant nostre.

Efectes sense causa no són possibles, i aquesta afirmació serveix tant per palar del “Procés” o de la “Migració”. Els fets no esdevenen per generació espontània, sempre hi ha una causa que la inèrcia del moment no es deixa analitzar, però que possiblement (o de ben segur) a “algú” no li interessa que la causa sigui analitzada, i no interessa perquè hi ha interessos econòmics en origen que poden posar en evidència que molt pocs estan vivint amb la desgràcia o la negació de l’altre, de molts altres.

Pensar les causes no només ens faria entendre el perquè de les coses, sinó que és el necessari alliberament com a persones, com a ciutadans de la realitat, altrament continuarem explicant-nos-la a partir d’opinions que es repeteixen amb molta freqüència sense examinar si són veritat o no, val a dir tòpics. O el que és pitjor, la banalització del llenguatge, per la falta d’arguments, que pot comportar, i comporta, un dany de vegades irreparable. Pensar és reflexionar sobre el que es diu, però abans de pensar cal sapere aude, “atreveix-te a saber”, si traduïm Horaci; “tingues el valor de servir-te del teu propi enteniment”, si es fa referència a Kant. El coneixement està associat a la llibertat i, per tant, és una arma que permet lluitar contra qualsevol tirania.

1 de juliol de 2018.

Quim Vendrell Moreno Gran Mestre

Arxiu original aquí

Sobre la manifestació del 15/4/2018

Considerem que s’ha de participar en la manifestació de diumenge, 15-A, perquè les llibertats i la incertesa uridica estan deixant mal parat l’estat de dret.

Ens afegim a la reivindicació d’aquesta manifestació, alhora que demanem que totes les persones hem de tenir la consideració de Lliures, en prenitud d’igualtats. Que totes les persones hem de ser tractades amb Igualtat, tot i les diferències; i que hem de ser capaços d’establir la Tolerància com a eina de treball en les desavinences.

 

Abril de 2018 (e.·.v.·.)

 

Arxiu original aqui

LA LÒGIA THEMIS, UNA LÒGIA PARTICULAR

LA LÒGIA THEMIS, UNA LÒGIA PARTICULAR

La persecució de la llengua catalana ha estat una constant  dels diferents governs espanyols des del segle XVIII. La llengua parlada s’ha mantingut, però la llengua escrita, en temps passats, ha estat un acte de veritable militància, ja que la llengua d’escolarització havia estat el castellà. Arribats al segle XX, i parlant de maçoneria, la Gran Lògia de Catalunya només tenia una lògia que fes els seus escrits en català: la Themis, de Barcelona. El 1935 aquesta lògia  demanava a totes les altres lògies que integraven la GLC que “per esperit universal de llibertat, igualtat i fraternitat, en qualsevol circumstància i actes maçònics a ningú se’l privarà d’expressar-se en l’idioma propi i d’afirmar la seva nacionalitat natural amb l’única limitació de la tolerància recíproca. Les iniciacions als Tallers se celebraran en la llengua nadiua dels profans, tant si aquesta és oficial o no en aquesta Gran Lògia, a menys que aquest expressi la voluntat contrària a l’hora de demanar l’ingrés”.

Si tenim en compte qui eren alguns dels integrants de la lògia Themis, per la seva pròpia i original trajectòria obtenim la resposta a aquesta afirmació de catalanitat, no només pel que fa a l’ús de la llengua, sinó per extensió a una catalanitat política i propera a l’independentisme. Tenim, entre altres integrants, a:

–  Santiago Vivancos Ferrés. Quan entren els franquistes a Barcelona és empresonat i sotmès a un consell de guerra que el condemna a ser afusellat (21-06-1939) pels següents càrrecs: 1) pertànyer a la maçoneria; 2) ser membre d’ERC; 3) ser designat professor de Química de l’Escola del Treball; 4) ser cap del laboratori de la secció d’espionatge de la Conselleria de Defensa; 5) ser assessor jurídic de la Conselleria de Defensa i 7) haver mostrat la seva adhesió a la causa marxista.

Roc Boronat Font. Militant del CADCI i d’Estat Català, participà en els fets de Prats de Molló de 1926. Comissari del departament de beneficència municipal el 1932, fou el fundador i president de l’Associació de Cecs de Catalunya, que creà el cupó del cec. Exiliat a Mèxic el 1939, on fou escollit president d’ERC a l’exili el 1955 i 1956. Morí a Mèxic el 1965

Josep Maria Xammar Sala. Membre d’Estat Català, exiliat el 1939 a França i més tard a Mèxic on morí el 1967.

Lluís Umbert Santos. Fou interventor general del Consell de Sanitat de la República Espanyola. Exiliat a Mèxic un cop acabada la Guerra Civil, on morí el 1955. A Mèxic escrigué diferents treballs sobre temàtica maçònica.

Jaume Miravitlles Navarra. Conegut popularment per Met, el 1926 prengué part en els fets de Prats de Molló, pels quals fou jutjat i empresonat a França. Membre d’ERC a partir de 1934, s’exilià un cop acabada la Guerra Civil. Fixà la seva residència a Nova York (1944-1964), on intervingué en la publicació Spanish Information, butlletí del govern republicà espanyol a l’exili. Fou representant dels governs republicans de José Giral, Claudio Sánchez Albornoz i Rodolf Llopis. Tornà a Catalunya el 1962, i col·laborà regularment a El Correo Catalán, on utilitzà també el pseudònim “Spectator”, que era el seu nom simbòlic com a maçó. Morí a Barcelona el 1988.

Manuel Companys Jover. Amb militància maçònica diferent de la del seu germà Lluís, president de la Generalitat. Administrador de La Humanitat, membre de la candidatura del Front d’Esquerres de Catalunya, el 1936. S’exilià a França el febrer de 1939. Tornà a Barcelona, on morí el 1957.

Enric Mias Codina. El darrer Diputat Gran Mestre de la Gran Lògia de Catalunya el 1939. El 1927 fou secretari del Sindicat de Metges de Catalunya.  Organitzador del voluntariat mèdic quan es produí la rebel·lió militar feixista el 1936, i, posteriorment, metge de la Jefatura de Sanidad. El 1939 s’exilià a França, i posteriorment a Bèlgica, on morí.

Vicenç Guarner Vivanco. Comandant i Cap de Serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat el 1936. Morí a Mèxic el 1981, on s’havia exiliat el 1939.

Com ja s’ha apuntat anteriorment, l’ús de la llengua només és una visió limitada de la catalanitat d’aquesta lògia barcelonina: la catalanitat també és política, i propera a l’independentisme, com en els casos d’alguns membres que participaren en els fets de Prats de Molló, el 1926. D’altra banda, la Gran Lògia de Catalunya, quan es fundà el setembre de 1933 federada a la Gran Lògia Espanyola, nasqué amb un problema: el de la llengua. L’article 2n del reglament especial de la Gran Lògia de Catalunya deia que “La GLC de la Federació de la GLE declara com a oficial a la seva jurisdicció l’idioma català i admet en el seu si lògies que integrades per maçons que per afinitat en el seu sistema d’expressió treballin amb l’idioma que els és comú (si bé que recordant-los-hi la necessitat de què, per a complir les tasques de la francmaçoneria, per imperi de la mateixa fraternitat i tolerància, els seus treballs s’han de realitzar en forma que resultin sempre justos i perfectes), adopta la cooficialitat del castellà que, serà també utilitzat en les seves relacions amb els organismes de la resta d’Espanya”.

Finalment, el gener de 1934, la Gran Lògia Espanyola aprova els reglaments de la Gran Lògia de Catalunya, però decretant que: “DECRETO: detingudament examinat i discutit pel Sobirà  Consell de Govern  de la GLE (…) el Reglament Especial pel qual s’ha de regir la GLC: de conformitat amb el dictamen favorable de la Gran Comissió d’Afers Generals, i escoltat el seu Gran Orador l’aprova en totes les seves parts, amb la sola excepció del capítol 2n referit a l’IDIOMA que queda redactat de la següent manera: “La GLC de la Federació de la GLE declara la cooficialitat dels idiomes castellà i català, per a si i per a tots els organismes de la seva jurisdicció. Per a les relacions amb les Autoritats Superiors de la GLE i les que pugui mantenir expressament autoritzada amb els altres tallers de la Federació, o amb Potències nacionals o estrangeres, utilitzarà necessàriament el castellà, o l’idioma oficial de l’organisme al qual s’adreci.

Donat a l’Orient de Madrid, seu de la GLE, als 16 dies del mes de gener de 1934 (era vulgar).- El Gran Maestre Mariano Larrañaga” (original en castellà).

Val a dir que el canvi pot semblar subtil, però no tant, i en qualsevol cas és modificar la decisió sobirana d’una assemblea. Conclusió: millor una república que una monarquia, però la plurinacionalitat és tan negada en una com l’altra. Vaja, que les coses no han canviat gaire en 80 anys.

 

Quim Vendrell Moreno

Gran Lògia de Catalunya

 

Article publicat a la revista VIBRANT, el 19 de gener de 2018.

http://historiavibrant.cat/la-logia-themis-una-logia-particular/

 

PODEU DESCARREGAR LA VERSIO PDF AQUI

Sobre l’Estat de Dret

Sobre l’Estat de Dret

         Estem vivint moments on es posa de manifest una gran perversió de les paraules i del seu contingut. Massa sovint s’apel·la la democràcia i l’estat de dret barrejant-los a gust de l’usuari, sense adonar-nos que ens estan introduint en la confusió interessada.

L’estat de dret pot arribar a ser una eina de dominació de les persones o una empara dels drets individuals, tot depenent de la voluntat del legislador, de la majoria legislativa. L’estat de dret existirà com a tal si hi ha una separació de poders, que que és la garantia de les llibertats, dels drets  individuals.

El 2015, tres organitzacions espanyoles (Francisco de Vitoria, Jueces para la Democracia y Foro Judicial Independiente) denunciaven davant el relator especial de Nacions Unides per a la independència judicial la poca independència judicial i que posaven de manifest la ‘difícil situació’ de la Justícia espanyola, a la qual presenten com a víctima dels poders Executiu i Legislatiu per la seva estratègia “d‘erosió” del principi de separació de poders a Espanya i de “debilitament tant del Poder Judicial com de l’Estat de Dret per limitar la capacitat dels nostres tribunals per exercir les funcions de control institucional”.

Avui, 2 de novembre de 2017, s’han empresonat 8 membres del Govern de la Generalitat de Catalunya, i si ens atenim a les dades que ens proporcionen organismes internacionals com el Fòrum Econòmic Mundial,  el setembre de 2017, l’Estat espanyol se situa en el lloc 58 (d’un total de 148 estats) pel que fa a independència judicial, recauen unes greus sospites sobre la justa mesura d’aquest empresonament.

L’afirmació de greu sospita sobre el particular d’avui, o sobre la judicatura espanyola en general, no s’ha de valorar en funció de la simpatia o animadversió cap als empresonats, sinó que el problema és d’una profunditat i perillositat extrema, ja que les garanties que ofereix l’Estat de dret espanyol són més que dubtoses. La situació és perillosa perquè avui són els que són, però demà poden (o podem) ser uns altres els que passem per aquesta situació.

Més enllà de la indignació, la reflexió. Són temps de revolució humana pel que fa a la gestió de problemes i cal animar a la societat a persistir en la cerca de la llibertat democràtica, no només a Catalunya, sinó en tots els espais i entorns per poder persistir en la no-violència de manera exemplar, i poder persistir en la capacitat de tolerància de les idees dels altres.

Avui s’ha empresonat (sense oblidar a Cuixart i Sánchez)  als màxims dirigents d’un govern democràtic que representen una societat pacífica, però fins i tot entre els barrots hi circula la paraula per al bé de la Humanitat.

 

A l’Orient de Barcelona, 2 de novembre de 2017.

Podeu descarregar la planxa original aqui