Sobre les eleccions

Estem sentint unes frases cada vegada més violentes, fins i tot vulgars, sense fre, … contra els més febles … Per què passa això?, perquè ho han legitimat certes persones que tenen un paper social i polític important, que fan això i han introduït un mecanisme de comunicació que redueix el pensament. La paraula es converteix en una mena de bumerang, en una gran explosió i el resultat és que el llenguatge es torna violent. Paraules pronunciades per Enzo Volpe, rector de Santa Clara, de Palerm, dins el documental “Salvini: ultres a l’assalt d’Europa”.

Tot seguit, dins el mateix documental, l’alcalde de Palerm referint-se a l’esquerra i al seguidisme del seu partit, diu: Si vas darrere d’un populista, et converteixes en un mal populista. Això és una irresponsabilitat gravíssima. Per una ambició personal, per un miserable càrrec de diputat… han lliurat Itàlia al populisme. Si Salvini [el populisme] ha tingut tan d’èxit, és perquè l’esquerra no ha estat a l’altura de la feina que li tocava fer.

Ambdós discursos descriuen un moment polític concret d’una societat, la italiana, però són descripcions transportables a l’Estat espanyol. Discurs negatiu, restrictiu o destructiu de llibertats, de persones o de col·lectius que un cop endegats difícilment tenen marxa enrere, ja que alimenten les baixes passions perquè es basen en l’amenaça exterior, la por a la diversitat (inclosa la lingüística), de la conspiració i del perill de trencament de la unitat nacional. Primer hi ha el discurs intransigent, després arriba l’acció del mateix signe. Cal tenir present que aquesta forma regressiva de fer política té la complicitat de bona part de l’aparell de l’Estat, així com d’una part de la premsa, i sense oblidar el seguidisme de l’esquerra majoritària.

És més fàcil generar un discurs negatiu que un de positiu. Dit d’altra manera, qualsevol boig pot calar foc a Roma, mentre que construir és una tasca que en el seu vessant material, intel·lectual i moral exigeix estudi, o sigui observació i càlcul, principis i regles, voluntat i sentiment, però sobretot que descansi sobre l’ètica universal. La política s’ha instal·lat en el discurs del curt termini, només basada en el cicle electoral però que hipoteca el futur de les generacions joves, i no tan joves, ja que no es té en compte per a res el futur, i això és greu.

Lluny queda la racionalitat que feia valdre la Il·lustració, més aviat estem en el pol contrari, però això no vol dir que no s’hagi d’insistir, d’anar a contracorrent i reclamar aquesta tan necessària racionalitat (pertanyem o no pertanyem a la Maçoneria). Val la pena posar racionalitat, però no a través de discussions estèrils, sinó posant de manifest les contradiccions a les quals ens volen sotmetre certs discursos d’oferta electoral, però, sobretot, reclamant que volem que es parli del futur, del qual volem participar-hi.

12 d’abril de 2019

Document original

UNESCO: DECLARACIÓ DE PRINCIPIS SOBRE LA TOLERÀNCIA

UNESCO: DECLARACIÓ DE PRINCIPIS SOBRE LA TOLERÀNCIA

Tenint presents els objectius del Tercer Decenni de la Lluita contra el Racisme i la Discriminació Racial, el Decenni de les Nacions Unides per a l’Educació en l’Esfera dels Drets Humans i el Decenni Internacional de les Poblacions Indígenes del Món,

Tenint en compte les recomanacions de les conferències regionals organitzades en el marc de l’Any de les Nacions Unides per a la Tolerància de conformitat amb la Resolució 27 C/5.14 de la Conferència General de la UNESCO, així com les conclusions i recomanacions d’altres conferències i reunions organitzades pels Estats Membres en el marc del programa de l’Any de les Nacions Unides per a la Tolerància,

Alarmada per la intensificació actual dels actes d’intolerància, violència, terrorisme, xenofòbia, nacionalisme agressiu, racisme, antisemitisme, exclusió, marginació i discriminació perpetrats contra minories nacionals, ètniques, religioses i lingüístiques, refugiats, treballadors migrants, immigrants i grups vulnerables de la societat, així com pels actes de violència i intimidació contra persones que exerceixen el seu dret de lliure opinió i expressió -tots els quals

page1image17011168

1

constitueixen amenaces per a la consolidació de la pau i de la democràcia en el plànol nacional i internacional i obstacles per al desenvolupament,

Posant en relleu que correspon als Estats Membres desenvolupar i fomentar el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals de tots, sense distincions per raça, gènere, llengua, origen nacional, religió o discapacitat, així com en el combat contra la intolerància,

Adopten i proclamen solemnement la següent Declaració de Principis sobre la Tolerància

Resolts a adoptar totes les mesures positives necessàries per fomentar la tolerància en les nostres societats, per ser aquesta no només un preuat principi, sinó a més una necessitat per a la pau i el progrés econòmic i social de tots els pobles,

Declarem el que segueix:

Article 1 Significat de la tolerància

1.1 La tolerància és el respecte, l’acceptació i l’estimació de la riquesa i de la diversitat de les cultures del nostre món, de les nostres formes d’expressió i de les nostres maneres d’expressar la nostra qualitat d’éssers humans. La tolerància és encoratjada pel coneixement, l’obertura d’esperit, la comunicació i la llibertat de pensament, de consciència i de creença. La tolerància és l’harmonia en la diferència. La tolerància no és només una obligació d’ordre ètic, és també una necessitat política i jurídica. La tolerància és una virtut que fa possible la pau i contribueix a substituir la cultura de la guerra per una cultura de la pau.

1.2 La tolerància no és ni una concessió, ni una condescendència, ni complaença. La tolerància és, en primer lloc, el reconeixement dels drets universals de la persona humana i de les llibertats fonamentals dels altres. En cap cas la tolerància no pot ser invocada per justificar atemptats a aquests valors fonamentals. La tolerància ha de ser practicada pels individus, els grups i els estats.

1.3 La tolerància és la clau de volta dels drets humans, del pluralisme (inclòs el pluralisme cultural), de la democràcia i de l’estat de dret. La tolerància implica el rebuig del dogmatisme i de l’absolutisme, i sosté les normes enunciades en el conjunt dels instruments internacionals relatius als drets humans.

1.4 D’acord amb el respecte als drets humans, la pràctica de la tolerància no significa tolerar la injustícia social ni renunciar a les pròpies conviccions, ni fer concessions en aquest aspecte. La pràctica de la tolerància significa que cadascú és lliure de triar les seves conviccions i que reconeix que l’altre gaudeix de la

2

mateixa llibertat. Significa l’acceptació del fet que els éssers humans, que es caracteritzen naturalment per la diversitat del seu aspecte físic, de la seva situació, de la seva forma d’expressió, dels seus comportaments i dels seus valors, tenen el dret de viure en pau i de ser tal com són. També significa que ningú no té el dret d’imposar les seves opinions als altres.

Article 2 La funció de l’Estat

2.1 En l’àmbit estatal, la tolerància exigeix justícia i imparcialitat en la legislació, en l’aplicació de la llei i en l’exercici dels poders judicial i administratiu. Exigeix també que tota persona pugui gaudir d’oportunitats econòmiques i socials sense cap discriminació. L’exclusió i la marginació poden conduir a la frustració, l’hostilitat i el fanatisme.

2.2 A fi d’instaurar una societat més tolerant, els Estats han de ratificar les convencions internacionals existents en matèria de drets humans i, quan sigui necessari, elaborar una nova legislació que garanteixi la igualtat de tracte i oportunitats a tots els grups i individus de la societat.

2.3 Perquè regni l’harmonia internacional, és essencial que els individus, les comunitats i les nacions acceptin i respectin el caràcter multicultural de la família humana. Sense tolerància no pot haver-hi pau, i sense pau no pot haver- hi desenvolupament ni democràcia.

2.4 La intolerància pot revestir la forma de marginació de grups vulnerables i de la seva exclusió de la participació social i política, així com de la violència i la discriminació contra ells. Com confirma l’Article 1.2 de la Declaració sobre la Raça i els Prejudicis Racials, “tots els individus i els grups tenen dret a ser diferents”.

Article 3 Dimensions socials

3.1 Al món modern, la tolerància és més essencial que mai. La nostra època es caracteritza per la mundialització de l’economia i una acceleració de la mobilitat, la comunicació, la integració i la interdependència; la gran amplitud de les migracions i del desplaçament de poblacions; la urbanització i la transformació dels models socials. El món es caracteritza per la seva diversitat, alhora que per la intensificació de la intolerància i dels conflictes, la qual cosa representa una amenaça potencial per a totes les regions. Aquesta amenaça és universal i no se circumscriu a un país en particular.

3.2 La tolerància és necessària entre els individus, així com dins de la família i de la comunitat. El foment de la tolerància i la inculcació d’actituds d’obertura, escolta recíproca i solidaritat han de tenir lloc a les escoles i les universitats, mitjançant l’educació extraescolar, en la llar i en el lloc de treball. Els mitjans de

3

comunicació poden exercir una funció constructiva, facilitant un diàleg i un debat lliures i oberts, difonent els valors de la tolerància i posant en relleu el perill que representa la indiferència a l’ascens de grups i ideologies intolerants.

3.3 Com s’afirma a la Declaració de la UNESCO sobre la Raça i els Prejudicis Racials, cal adoptar mesures, on facin falta, per garantir la igualtat en dignitat i drets dels individus i grups humans. Referent a això s’ha de prestar especial atenció als grups vulnerables i socialment desfavorits per protegir-los amb les lleis i mesures socials en vigor, especialment en matèria d’habitatge, d’ocupació i de salut; respectar l’autenticitat de la seva cultura i els seus valors i facilitar la seva promoció i integració social i professional, en particular mitjançant l’educació.

3.4 A fi de coordinar la resposta de la comunitat internacional a aquest repte universal, s’han de realitzar i crear, respectivament, estudis i xarxes científics apropiats, que comprenguin l’anàlisi, mitjançant les ciències socials, de les causes fonamentals i de les mesures preventives eficaces, així com la recerca i l’observació destinades a donar suport als Estats Membres en matèria de formulació de polítiques i acció normativa.

Article 4 Educació

4.1 L’educació és el mitjà més eficaç de prevenir la intolerància. La primera etapa de l’educació per a la tolerància consisteix a ensenyar a les persones els drets i llibertats que comparteixen, perquè puguin ser respectats i a fomentar a més la voluntat de protegir els dels altres.

4.2 L’educació per a la tolerància ha de considerar-se un imperatiu urgent; per això és necessari fomentar mètodes sistemàtics i racionals d’ensenyament de la tolerància que abordin els motius culturals, socials, econòmics, polítics i religiosos de la intolerància, és a dir, les arrels principals de la violència i l’exclusió. Les polítiques i els programes educatius han de contribuir al desenvolupament de l’enteniment, la solidaritat i la tolerància entre els individus, i entre els grups ètnics, socials, culturals, religiosos i lingüístics, així com entre les nacions.

4.3 L’educació per a la tolerància ha de tenir per objectiu contrarestar les influències que condueixen al temor i l’exclusió dels altres, i ha d’ajudar als joves a desenvolupar les seves capacitats de judici independent, pensament crític i raonament ètic.

4.4 Ens comprometem a recolzar i executar programes de recerca sobre ciències socials i d’educació per a la tolerància, els drets humans i la no-violència. Per a això caldrà concedir una atenció especial al millorament de la formació del personal docent, els plans d’estudi, el contingut dels manuals i dels cursos i

4

d’altres materials pedagògics, com les noves tecnologies de l’educació, a fi de formar ciutadans atents als altres i responsables, oberts a altres cultures, capaços d’apreciar el valor de la llibertat, respectuosos de la dignitat i les diferències dels éssers humans i capaços d’evitar els conflictes o de resoldre’ls per mitjans no violents.

Article 5 Compromís per a l’acció

Ens comprometem a fomentar la tolerància i la no-violència mitjançant programes i institucions en els àmbits de l’educació, la ciència, la cultura i la comunicació.

Article 6 Dia Internacional per a la Tolerància

A fi de fer una crida a l’opinió pública, posar en relleu els perills de la intolerància i reafirmar el nostre suport i acció en pro del foment de la tolerància i de l’educació en favor d’aquesta, proclamem solemnement Dia Internacional per a la Tolerància el dia 16 de novembre de cada any.

París, 28a reunió de la Conferència General, del 25 d’octubre al 16 de novembre de 1995

CAUSA i EFECTE

CAUSA i EFECTE

Vivim molt de pressa, sense tenir temps per assaborir la realitat més pròxima (que som nosaltres mateixos). Una velocitat que ens porta a actuar, la majoria de vegades, sobre allò que esdevé en el moment, sense adonar-nos que res succeeix sense raó, val a dir que actuem o opinem sobre els efectes sense pensar en les causes que han motivat els fets que es troben davant nostre.

Efectes sense causa no són possibles, i aquesta afirmació serveix tant per palar del “Procés” o de la “Migració”. Els fets no esdevenen per generació espontània, sempre hi ha una causa que la inèrcia del moment no es deixa analitzar, però que possiblement (o de ben segur) a “algú” no li interessa que la causa sigui analitzada, i no interessa perquè hi ha interessos econòmics en origen que poden posar en evidència que molt pocs estan vivint amb la desgràcia o la negació de l’altre, de molts altres.

Pensar les causes no només ens faria entendre el perquè de les coses, sinó que és el necessari alliberament com a persones, com a ciutadans de la realitat, altrament continuarem explicant-nos-la a partir d’opinions que es repeteixen amb molta freqüència sense examinar si són veritat o no, val a dir tòpics. O el que és pitjor, la banalització del llenguatge, per la falta d’arguments, que pot comportar, i comporta, un dany de vegades irreparable. Pensar és reflexionar sobre el que es diu, però abans de pensar cal sapere aude, “atreveix-te a saber”, si traduïm Horaci; “tingues el valor de servir-te del teu propi enteniment”, si es fa referència a Kant. El coneixement està associat a la llibertat i, per tant, és una arma que permet lluitar contra qualsevol tirania.

1 de juliol de 2018.

Quim Vendrell Moreno Gran Mestre

Arxiu original aquí

Sobre la manifestació del 15/4/2018

Considerem que s’ha de participar en la manifestació de diumenge, 15-A, perquè les llibertats i la incertesa uridica estan deixant mal parat l’estat de dret.

Ens afegim a la reivindicació d’aquesta manifestació, alhora que demanem que totes les persones hem de tenir la consideració de Lliures, en prenitud d’igualtats. Que totes les persones hem de ser tractades amb Igualtat, tot i les diferències; i que hem de ser capaços d’establir la Tolerància com a eina de treball en les desavinences.

 

Abril de 2018 (e.·.v.·.)

 

Arxiu original aqui

LA LÒGIA THEMIS, UNA LÒGIA PARTICULAR

LA LÒGIA THEMIS, UNA LÒGIA PARTICULAR

La persecució de la llengua catalana ha estat una constant  dels diferents governs espanyols des del segle XVIII. La llengua parlada s’ha mantingut, però la llengua escrita, en temps passats, ha estat un acte de veritable militància, ja que la llengua d’escolarització havia estat el castellà. Arribats al segle XX, i parlant de maçoneria, la Gran Lògia de Catalunya només tenia una lògia que fes els seus escrits en català: la Themis, de Barcelona. El 1935 aquesta lògia  demanava a totes les altres lògies que integraven la GLC que “per esperit universal de llibertat, igualtat i fraternitat, en qualsevol circumstància i actes maçònics a ningú se’l privarà d’expressar-se en l’idioma propi i d’afirmar la seva nacionalitat natural amb l’única limitació de la tolerància recíproca. Les iniciacions als Tallers se celebraran en la llengua nadiua dels profans, tant si aquesta és oficial o no en aquesta Gran Lògia, a menys que aquest expressi la voluntat contrària a l’hora de demanar l’ingrés”.

Si tenim en compte qui eren alguns dels integrants de la lògia Themis, per la seva pròpia i original trajectòria obtenim la resposta a aquesta afirmació de catalanitat, no només pel que fa a l’ús de la llengua, sinó per extensió a una catalanitat política i propera a l’independentisme. Tenim, entre altres integrants, a:

–  Santiago Vivancos Ferrés. Quan entren els franquistes a Barcelona és empresonat i sotmès a un consell de guerra que el condemna a ser afusellat (21-06-1939) pels següents càrrecs: 1) pertànyer a la maçoneria; 2) ser membre d’ERC; 3) ser designat professor de Química de l’Escola del Treball; 4) ser cap del laboratori de la secció d’espionatge de la Conselleria de Defensa; 5) ser assessor jurídic de la Conselleria de Defensa i 7) haver mostrat la seva adhesió a la causa marxista.

Roc Boronat Font. Militant del CADCI i d’Estat Català, participà en els fets de Prats de Molló de 1926. Comissari del departament de beneficència municipal el 1932, fou el fundador i president de l’Associació de Cecs de Catalunya, que creà el cupó del cec. Exiliat a Mèxic el 1939, on fou escollit president d’ERC a l’exili el 1955 i 1956. Morí a Mèxic el 1965

Josep Maria Xammar Sala. Membre d’Estat Català, exiliat el 1939 a França i més tard a Mèxic on morí el 1967.

Lluís Umbert Santos. Fou interventor general del Consell de Sanitat de la República Espanyola. Exiliat a Mèxic un cop acabada la Guerra Civil, on morí el 1955. A Mèxic escrigué diferents treballs sobre temàtica maçònica.

Jaume Miravitlles Navarra. Conegut popularment per Met, el 1926 prengué part en els fets de Prats de Molló, pels quals fou jutjat i empresonat a França. Membre d’ERC a partir de 1934, s’exilià un cop acabada la Guerra Civil. Fixà la seva residència a Nova York (1944-1964), on intervingué en la publicació Spanish Information, butlletí del govern republicà espanyol a l’exili. Fou representant dels governs republicans de José Giral, Claudio Sánchez Albornoz i Rodolf Llopis. Tornà a Catalunya el 1962, i col·laborà regularment a El Correo Catalán, on utilitzà també el pseudònim “Spectator”, que era el seu nom simbòlic com a maçó. Morí a Barcelona el 1988.

Manuel Companys Jover. Amb militància maçònica diferent de la del seu germà Lluís, president de la Generalitat. Administrador de La Humanitat, membre de la candidatura del Front d’Esquerres de Catalunya, el 1936. S’exilià a França el febrer de 1939. Tornà a Barcelona, on morí el 1957.

Enric Mias Codina. El darrer Diputat Gran Mestre de la Gran Lògia de Catalunya el 1939. El 1927 fou secretari del Sindicat de Metges de Catalunya.  Organitzador del voluntariat mèdic quan es produí la rebel·lió militar feixista el 1936, i, posteriorment, metge de la Jefatura de Sanidad. El 1939 s’exilià a França, i posteriorment a Bèlgica, on morí.

Vicenç Guarner Vivanco. Comandant i Cap de Serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat el 1936. Morí a Mèxic el 1981, on s’havia exiliat el 1939.

Com ja s’ha apuntat anteriorment, l’ús de la llengua només és una visió limitada de la catalanitat d’aquesta lògia barcelonina: la catalanitat també és política, i propera a l’independentisme, com en els casos d’alguns membres que participaren en els fets de Prats de Molló, el 1926. D’altra banda, la Gran Lògia de Catalunya, quan es fundà el setembre de 1933 federada a la Gran Lògia Espanyola, nasqué amb un problema: el de la llengua. L’article 2n del reglament especial de la Gran Lògia de Catalunya deia que “La GLC de la Federació de la GLE declara com a oficial a la seva jurisdicció l’idioma català i admet en el seu si lògies que integrades per maçons que per afinitat en el seu sistema d’expressió treballin amb l’idioma que els és comú (si bé que recordant-los-hi la necessitat de què, per a complir les tasques de la francmaçoneria, per imperi de la mateixa fraternitat i tolerància, els seus treballs s’han de realitzar en forma que resultin sempre justos i perfectes), adopta la cooficialitat del castellà que, serà també utilitzat en les seves relacions amb els organismes de la resta d’Espanya”.

Finalment, el gener de 1934, la Gran Lògia Espanyola aprova els reglaments de la Gran Lògia de Catalunya, però decretant que: “DECRETO: detingudament examinat i discutit pel Sobirà  Consell de Govern  de la GLE (…) el Reglament Especial pel qual s’ha de regir la GLC: de conformitat amb el dictamen favorable de la Gran Comissió d’Afers Generals, i escoltat el seu Gran Orador l’aprova en totes les seves parts, amb la sola excepció del capítol 2n referit a l’IDIOMA que queda redactat de la següent manera: “La GLC de la Federació de la GLE declara la cooficialitat dels idiomes castellà i català, per a si i per a tots els organismes de la seva jurisdicció. Per a les relacions amb les Autoritats Superiors de la GLE i les que pugui mantenir expressament autoritzada amb els altres tallers de la Federació, o amb Potències nacionals o estrangeres, utilitzarà necessàriament el castellà, o l’idioma oficial de l’organisme al qual s’adreci.

Donat a l’Orient de Madrid, seu de la GLE, als 16 dies del mes de gener de 1934 (era vulgar).- El Gran Maestre Mariano Larrañaga” (original en castellà).

Val a dir que el canvi pot semblar subtil, però no tant, i en qualsevol cas és modificar la decisió sobirana d’una assemblea. Conclusió: millor una república que una monarquia, però la plurinacionalitat és tan negada en una com l’altra. Vaja, que les coses no han canviat gaire en 80 anys.

 

Quim Vendrell Moreno

Gran Lògia de Catalunya

 

Article publicat a la revista VIBRANT, el 19 de gener de 2018.

http://historiavibrant.cat/la-logia-themis-una-logia-particular/

 

PODEU DESCARREGAR LA VERSIO PDF AQUI

Sobre l’Estat de Dret

Sobre l’Estat de Dret

         Estem vivint moments on es posa de manifest una gran perversió de les paraules i del seu contingut. Massa sovint s’apel·la la democràcia i l’estat de dret barrejant-los a gust de l’usuari, sense adonar-nos que ens estan introduint en la confusió interessada.

L’estat de dret pot arribar a ser una eina de dominació de les persones o una empara dels drets individuals, tot depenent de la voluntat del legislador, de la majoria legislativa. L’estat de dret existirà com a tal si hi ha una separació de poders, que que és la garantia de les llibertats, dels drets  individuals.

El 2015, tres organitzacions espanyoles (Francisco de Vitoria, Jueces para la Democracia y Foro Judicial Independiente) denunciaven davant el relator especial de Nacions Unides per a la independència judicial la poca independència judicial i que posaven de manifest la ‘difícil situació’ de la Justícia espanyola, a la qual presenten com a víctima dels poders Executiu i Legislatiu per la seva estratègia “d‘erosió” del principi de separació de poders a Espanya i de “debilitament tant del Poder Judicial com de l’Estat de Dret per limitar la capacitat dels nostres tribunals per exercir les funcions de control institucional”.

Avui, 2 de novembre de 2017, s’han empresonat 8 membres del Govern de la Generalitat de Catalunya, i si ens atenim a les dades que ens proporcionen organismes internacionals com el Fòrum Econòmic Mundial,  el setembre de 2017, l’Estat espanyol se situa en el lloc 58 (d’un total de 148 estats) pel que fa a independència judicial, recauen unes greus sospites sobre la justa mesura d’aquest empresonament.

L’afirmació de greu sospita sobre el particular d’avui, o sobre la judicatura espanyola en general, no s’ha de valorar en funció de la simpatia o animadversió cap als empresonats, sinó que el problema és d’una profunditat i perillositat extrema, ja que les garanties que ofereix l’Estat de dret espanyol són més que dubtoses. La situació és perillosa perquè avui són els que són, però demà poden (o podem) ser uns altres els que passem per aquesta situació.

Més enllà de la indignació, la reflexió. Són temps de revolució humana pel que fa a la gestió de problemes i cal animar a la societat a persistir en la cerca de la llibertat democràtica, no només a Catalunya, sinó en tots els espais i entorns per poder persistir en la no-violència de manera exemplar, i poder persistir en la capacitat de tolerància de les idees dels altres.

Avui s’ha empresonat (sense oblidar a Cuixart i Sánchez)  als màxims dirigents d’un govern democràtic que representen una societat pacífica, però fins i tot entre els barrots hi circula la paraula per al bé de la Humanitat.

 

A l’Orient de Barcelona, 2 de novembre de 2017.

Podeu descarregar la planxa original aqui

L’existencia dels pobles

Des de 1776 els pobles volen existir per ells mateixos

Des del 1776, els processos d’independència s’han succeït en el món; processos que el segle XIX, el segle del liberalisme, han tingut com a protagonista tota l’Amèrica del sud. El segle XX no ha estat cap excepció i les independències de pobles s’han continuat produint. Escòcia o el Quebec, per posar dos exemples prou coneguts, semblava que eren l’inici d’una excepció: tots els processos d’independència o d’autodeterminació fins a aquell moment havien tingut un component de violència per part d’aquells estats que el negaven, ja que sempre ha existit tensió entre el concepte d’autodeterminació i el d’integritat territorial.

Una violència que de cap manera es pot justificar (si és que la violència té justificació en algun moment) a partir del segle XX, ja que amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides de 1951 es reconegué el dret dels pobles a l’autodeterminació com a dret fonamental de les persones, en el marc del dret i de la diplomàcia. Un dret que alguns juristes veuen la seva inspiració en la declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica (1776) que, recordem- ho, fou signada, entre altres, per alguns Germans americans.

Continuant amb l’ONU, el 3 de gener de 1976, entrà en vigor el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que en el seu primer article ja diu que Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural. Cal recordar que el dret a l’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides és una norma Ius Cogens, de dret imperatiu, el nivell més alt de les lleis internacionals.

L’Estat espanyol ratificà aquest Pacte Internacional l’any 1977, tot i que la posterior redacció de la Constitució espanyola conté articles que contradiuen aquest Pacte, val a dir, que existeix la contraposició d’interessos entre el reconeixement a l’autodeterminació i la integritat territorial.

1

Però quan un poble vol exercir el dret a l’autodeterminació, el primer que caldria preguntar-nos és per què el vol exercir, que l’ha portat a voler-lo exercir? Una pregunta, una necessària reflexió, per donar contingut al trinomi de la Il·lustració: empirisme, racionalisme i llibertat de consciència. Sense conèixer el punt de partida, sense conèixer l’origen, poques respostes vàlides i raonables es poden donar. Diuen que som fills de la Il·lustració, però hi ha moments, massa moments, que la passió descontrolada ens arrossega lluny de la raó. Dit d’altra manera, la integritat territorial mou passions, però no raons.

El que està succeint a Catalunya s’emmarca dins aquest context de tensió entre el dret internacional i la integritat territorial. Però des del Govern espanyol, i fora d’ell també, no s’ha considerat el motiu, l’origen, d’aquesta voluntat popular catalana d’exercir el dret a l’autodeterminació. Sense punt de partida, sense l’anàlisi de la raó, ha prevalgut la integritat territorial i el Govern espanyol ha arribat, l’1 d’octubre, al que no era desitjable: la repressió i la violència que no ha deixat indiferent a ningú, i que ha donat motius d’alerta de com s’exerceix la democràcia a l’Estat espanyol, perquè la violència i la repressió no és altra cosa que un retrocés democràtic de gran envergadura.

L’anul·lació de l’autogovern de Catalunya, la destitució del seu president i consellers, la nul·la capacitat de decisió del Parlament i l’empresonament de dos líders socials, és un pas que ens porta a continuar-nos preguntant com s’exerceix l’Estat de Dret a l’Estat espanyol. Un Estat de Dret on la independència judicial, segons el Fòrum Econòmic Mundial, situa l’Estat espanyol, amb un índex de 4,2, el setembre de 2017, a la posició 58 dels 137 països analitzats, per sota de Xina, Aràbia Saudita o Kènia, entre altres estats.

Tot plegat, també posa en dubte la capacitat de resposta democràtica de la Unió Europea, més preocupada per (només) les qüestions econòmiques que per la salut democràtica dels seus estats membres. D’altra banda, dirigents de la UE han manifestat públicament que el reconeixement de la independència de Catalunya pot tenir un efecte “domino”, i que Europa arribi a tenir 80 estats o més. Si és així, la pregunta és quina Europa tenim avui i quina Europa volem demà?, o només hem de voler una Europa d’obligacions econòmiques on les persones no compten?

2

Qui subscriu aquest document (Primus inter pares) ho fa, o ho intenta fer, a partir del que li van ensenyar durant la Iniciació: el dubte filosòfic, el dubte raonat. També és conscient que hi ha moments que no té diners per ajudar a una pobra viuda, val a dir, que no sempre tindrà raó, però en tindrà una part per contrastar-la amb altres persones o Germans, i així, conjuntament, aproximar-nos a la Veritat.

En conjunt, ens porta a considerar que el moment actual que viu Catalunya no és d’imparcialitat legal, perquè l’Estat només contempla la integritat territorial a partir de la Constitució, però cal recordar el que deixà escrit Albert Pike en referència al fet que els governs no només s’han de basar en les lleis: Les constitucions i les lleis, sense el geni i l’intel·lecte per governar, no impediran el decaïment; en aquest cas, es podreixen gradualment i la vida de la nació s’esvaeix a poc a poc.

Des de la Gran Lògia de Catalunya només podem demanar diàleg, sense condicions prèvies, entre el Govern de l’Estat espanyol i el Govern de la Generalitat de Catalunya, i des del reconeixement mutu cal que es tornin a restituir les institucions catalanes sorgides de la voluntat democràtica del 27 de setembre de 2015, a les quals ens sentim lligats per proximitat i per ser-ne els ciutadans que les vam votar.

Ens posicionem, doncs, a favor del diàleg i de què el seu interlocutor ha de ser el Parlament de Catalunya democràticament escollit, així com del President i del Govern sorgit de les majories parlamentàries de les darreres eleccions.

Estimem la llibertat, la capacitat de diàleg i la justa mesura de la raó, en definitiva, volem ser veritables fills de la Il·lustració i hereus de l’Humanisme clàssic que generà Europa i que s’ha oblidat per donar pas a societats economicistes i, en alguns casos, repressives.

A l’Orient de Barcelona, 28 d’octubre de 2017 (e.·. v.·.) Quim Vendrell Moreno

Descarregueu la versió en PDF en CatalàCastellàAnglès – Francès

——————————————————————————————–

 

Desde 1776 los pueblos quieren existir por sí mismos

Desde el año 1776, los procesos de independencia se han sucedido en el mundo; procesos que durante el siglo XIX, el siglo del liberalismo, han tenido como protagonista toda América del sur. El siglo XX no ha sido ninguna excepción y las independencias de los pueblos han seguido produciéndose. Escocia o Quebec, por poner dos ejemplos muy conocidos, parecía que eran el inicio de una excepción: todos los procesos de independencia o de autodeterminación hasta ese momento habían tenido un componente de violencia por parte de aquellos estados que lo negaban, ya que siempre ha existido tensión entre el concepto de autodeterminación y el de integridad territorial.

Una violencia que de ninguna manera puede justificarse (si es que la violencia tiene justificación en algún momento) a partir del siglo XX, ya que con la ratificación de la Carta de las Naciones Unidas de 1951 se reconoció el derecho de los pueblos a la autodeterminación como derecho fundamental de las personas, en el marco del derecho y de la diplomacia. Un derecho que algunos juristas ven su inspiración en la declaración de Independencia de los Estados Unidos de América (1776) que, recordemos, fue firmada, entre otros, por algunos Hermanos americanos.

Continuando con la ONU, el 3 de enero de 1976, entró en vigor el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, que en su primer artículo ya dice que Todos los pueblos tienen derecho a la autodeterminación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen también por su desarrollo, económico, social y cultural. Cabe recordar que el derecho a la autodeterminación reconocido por las Naciones Unidas es una norma Ius Cogens, de derecho imperativo, el nivel más alto de las leyes internacionales.

1

El Estado español ratificó este Pacto Internacional en 1977, aunque la posterior redacción de la Constitución española contiene artículos que contradicen este Pacto, cabe decir, que existe la contraposición de intereses entre el reconocimiento a la autodeterminación y a la integridad territorial.

Pero cuando un pueblo quiere ejercer el derecho a la autodeterminación, lo primero que habría que preguntarnos es por qué lo quiere ejercer, ¿que la ha llevado a querer ejercerlo? Una pregunta, una necesaria reflexión, para dar contenido al trinomio de la Ilustración: empirismo, racionalismo y libertad de conciencia. Sin conocer el punto de partida, sin conocer el origen, pocas respuestas válidas y razonables pueden darse. Dicen que somos hijos de la Ilustración, pero hay momentos, demasiados, que la pasión descontrolada nos arrastra lejos de la razón. Dicho de otra manera, la integridad territorial mueve pasiones, pero no razones.

Lo que está sucediendo en Catalunya se enmarca dentro de este contexto de tensión entre el derecho internacional y la integridad territorial. Pero desde el Gobierno español, y también fuera de él, no se ha considerado el motivo, el origen, de esta voluntad popular catalana de ejercer el derecho a la autodeterminación. Sin punto de partida, sin el análisis de la razón, ha prevalecido la integridad territorial y el Gobierno español ha llegado, el 1 de octubre, a lo que no era deseable: la represión y la violencia que no ha dejado indiferente a nadie, y que ha dado motivos de alerta de cómo se ejerce la democracia en España, porque la violencia y la represión no es otra cosa que un retroceso democrático de gran envergadura.

La anulación del autogobierno de Catalunya, la destitución de su President y consellers, la nula capacidad de decisión del Parlament y el encarcelamiento de dos líderes sociales, es un paso que nos lleva a continuar preguntándonos cómo se ejerce el Estado de Derecho en España. Un Estado de Derecho donde la independencia judicial, según el Foro Económico Mundial, sitúa España, con un índice de 4,2 en septiembre de 2017, a la posición 58 de los 137 países analizados, por debajo de China, Arabia Saudí o Kenia, entre otros estados.

2

Todo ello, también pone en duda la capacidad de respuesta democrática de la Unión Europea, más preocupada por (exclusivamente) las cuestiones económicas que por la salud democrática de sus estados miembros. Por otra parte, dirigentes de la UE han manifestado públicamente que el reconocimiento de la independencia de Catalunya puede tener un efecto “domino”, y que Europa pueda llegar a tener 80 o más Estados. Si es así, la pregunta es ¿qué Europa tenemos hoy y qué Europa queremos mañana?, o ¿sólo queremos una Europa de obligaciones económicas donde las personas no cuentan?

Quien suscribe este documento (Primus inter pares) lo hace, o lo intenta hacer, a partir de lo que le enseñaron durante la Iniciación: la duda filosófico, la duda razonada. También es consciente de que hay momentos en que no tiene dinero para ayudar a una pobre viuda, cabe decir, pues, que no siempre tendrá razón, pero tendrá una parte de ella para contrastarla con otras personas o Hermanos, y así, conjuntamente, aproximarse a la Verdad.

En conjunto, nos lleva a considerar que el momento actual que vive Catalunya no es de imparcialidad legal, porque el Estado solamente contempla la integridad territorial a partir de la Constitución, pero hay que recordar lo que dejó escrito Albert Pike en referencia a que los gobiernos únicamente no pueden basarse en las leyes: Las constituciones y las leyes, sin el genio y el intelecto para gobernar, no impedirán el decaimiento; en este caso, se pudren gradualmente y la vida de la nación se desvanece poco a poco.

Desde la Gran Lògia de Catalunya pedimos diálogo, sin condiciones previas, entre el Gobierno de España y el Govern de la Generalitat de Catalunya, y para el reconocimiento mutuo es necesario que se vuelvan a restituir las instituciones catalanas surgidas de la voluntad democrática del 27 de septiembre de 2015, a las que nos sentimos ligados por proximidad y por ser los ciudadanos que las votamos.

Nos posicionamos, pues, a favor del diálogo y de que su interlocutor debe ser el Parlament de Catalunya, así como el President y el Govern surgido de las mayorías parlamentarias de las últimas elecciones mencionadas.

Amamos la libertad, la capacidad de diálogo y la justa medida de la razón, en definitiva, queremos ser verdaderos hijos de la Ilustración y

3

herederos del Humanismo clásico que generó Europa y que se ha olvidado para dar paso a sociedades economicistas y, en algunos casos, represivas.

Al Oriente de Barcelona, 28 de Octubre de 2017 (e.·. v.·.) Quim Vendrell Moreno

Descargar la versió en PDF en CatalàCastellàAnglès – Francès

———————————————————————————————

 

Since 1776 the Peoples want to exist for themselves

Since the 1776, the processes of independence have been happening in the world; processes that the 19th century, the century of the liberalism, have had as a protagonist all the South America. The 20th century has not been any exception and the independences of Peoples have continued producing. Scotland or Quebec, to say two enough known examples, seemed that they were the start of an exception: all the processes of independence or of self- determination until that moment had a component of violence for part of those states that denied it, since always has existed tension between the concept of self-determination and the of territorial integrity.

A violence that by no means can justify (if the violence has justification at some time) from the 20th century, since with it ratification of the Letter of the United Nations of 1951 recognised the right of the Peoples to the self- determination as a fundamental right of the people, in the frame of the right and of the diplomacy. A right that some jurists see its inspiration in the Declaration of Independence of the United States of America (1776) which, remember it, was signed also for some American Freemasons Brothers.

Continuing with the UN, the January 3, 1976, came into force the International Pact of the Civil and Political Rights, that in his first article already says that All the Peoples have right to the self-determination. In virtue of this right determine freely his political statute and look also for his development, economic, social and cultural. It is necessary to remember that the right to the self-determination recognised by the United Nations is a norm “Ius Cogens”, by right imperative, the highest level of the international laws.

The Spanish State ratified this International Pact the year 1977, although the back writing of the Spanish Constitution contains articles that contradict this Pact, it can be said that exists it contraposition of interests between the recognition to the self-determination and the territorial integrity.

1

But when a People wants to exert the right to the self-determination, the first it would be necessary to ask us is why wants it to exert, what reason has brought him to want to exert it? A question, a necessary reflection, to give content to the trinomial of the Illustration: empiricism, rationalism and freedom of consciousness. Without knowing the start point, without knowing the origin, few valid and reasonable answers can give. Is said we are children of the Illustration, but there are moments, too many moments, that the uncontrolled passion drags us away from the reason. In other words, the territorial integrity moves passions, but no reasons.

What is happening in Catalonia frames in this context of tension between the international right and the territorial integrity. But from the Spanish Government, and out of him as well, has not considered the reason, the origin, of this Catalan popular will to exert the right to the self-determination. Without the start point, without the analysis of the reason, has prevailed the territorial integrity and the Spanish Government arrived, the 1 of October, where it was not desirable: the repression and the violence that has left indifferent to anybody, and has given reasons of alarm of how exerts the democracy to the Spanish State, because the violence and the repression is nothing but democratic shrinking of a major problem.

The Catalonia self-government annulment, it dismissal of his president and councillors, the invalid decision capacity of the Parliament and the imprisonment of two social leaders, is a step that brings us to continue us asking how exerts the rule of low in Spanish State. A State by right where the judicial independence, as the World-wide Economic Forum, situates the Spanish State, with an index of 4’2, the September of 2017, to the position 58 of the 137 countries analysed, underneath of China, Saudi Arabia or Kenya, and other states.

Altogether, also doubts the democratic responsiveness of the European Union, more upset (only) for the economic questions than the democratic health of his states members. On the other hand, leaders of the EU have manifested publicly that the recognition of the independence of Catalonia can have an “domino” effect, and that Europe become 80 states or more. If it is like this, the

2

question is which Europe has today and which Europe wants to tomorrow? Or only we should to want a Europe of economic obligations where the people are not important?

Who subscribe this document (Primus inter pares) does it, or tries it do, from what they taught him during the Initiation: the philosophical doubt, the doubt reasoned. Also is conscious that there are moments that he has no money to help to a poor widow, it can be said, that no always will have reason, but will have a part to contrast it with other people or Brothers, and so, jointly, approximate us to the Truth.

Altogether, it brings us to consider that the current moment where Catalonia leaves is not of legal impartiality, because the State only contemplates the territorial integrity from the Constitution, but it is necessary to remember what left writing Albert Pike in reference to the fact that the governments not only have to rely in the laws: The constitutions and the laws, without the genius and the intellect to govern, will not prevent the weakness; in that case, they rot gradually and the life of the nation dispels slowly.

From the Grand Lodge of Catalonia only can ask for dialogue, with no previous conditions, between the Government of the Spanish State and the Government of the Generalitat of Catalonia, and from the mutual recognition it is necessary that they go back to return the Catalan institutions arisen of the democratic will of the September 27, 2015, to which feel us belonging by vicinity and to be the citizens who voted them.

So we decide in favour of the dialogue and of which his partner has to be the Parliament of Catalonia democratically elected, also the President and the Government arisen of the parliamentary majorities of the last elections.

We love the freedom, the capacity of dialogue and the fair measure of the reason, in definite, we want to be true children of the Illustration and heirs of the classical Humanism that generated Europe which has been forgotten to give way to economicist communities and, in some cases, repressive.

In Orient of Barcelona, October 28, 2017 (e.·. v.·.) Quim Vendrell Moreno

Donwload PDF  CatalàCastellàAnglès – Francès

——————————————————————————————–

 

Depuis 1776, les peuples veulent exister pour eux-mêmes

Depuis 1776, les processus vers l’indépendance se sont succédés dans le monde ; processus que le 19ème siècle, siècle du libéralisme, a vu s’étendre à toute l’Amérique du sud. Le 20ème siècle ne fut pas une exception et les indépendances de peuples se sont poursuivies. L’Ecosse ou le Québec, exemples bien connus semblent être le début d’une exception: jusqu’alors, tous les processus d’indépendance ou d’autodétermination étaient porteur d’une composante violente de la part des Etats qui s’y opposaient, car toujours se sont opposés les principes d’autodétermination et d’intégrité territoriale.

En aucune façon, comme en aucun moment, une telle violence ne peut se justifier alors qu’avec la Charte des Nations Unies de 1951 est reconnu le droit des peuples à l’autodétermination comme droit fondamental des personnes dans le cadre du droit et de la diplomatie. Un droit dont certains juristes voient l’origine dans la déclaration d’indépendance des Etats Unis d’Amérique qui, souvenons-nous, fut signée, entre autres par plusieurs Frères américains.

Toujours avec l’ONU, le 3 janvier 1976, entre en vigueur le Pacte International des Droits Civiques et Politiques, qui en son article premier affirme que « Tous les peuples ont droit à l’autodétermination. En vertu de ce droit ils choisissent librement un statut politique et la voie de leur développement économique, social et culturel. Rappelons que le droit à l’autodétermination reconnu par les Nations Unies est une norme « Jus Cogens », de droit impératif, niveau le plus élevé des lois internationales.

L’Etat espagnol ratifia ce Pacte International en 1977, alors que la constitution espagnole rédigée postérieurement contient des articles qui contredisent ledit Pacte ; ainsi on relève une opposition d’intérêts entre la reconnaissance de l’autodétermination et l’intégrité territoriale.

Cependant, quand un peuple veut exercer son droit à l’autodétermination, la première question à se poser est pourquoi veut-il l’exercer, qu’est-ce qui l’a amené à vouloir l’exercer ? Une question, une indispensable réflexion, pour compléter la triple interrogation posée par les Lumières : empirisme, rationalisme, liberté de conscience. Sans connaître le point de départ, l’origine, peu de réponses pertinentes et raisonnées pourront être données. Nous nous voulons fils des Lumières, mais il ya des moments, nombreux, où la passion débridée nous projette loin de la raison. Enoncé d’une autre manière, l’intégrité territoriale soulève les passions, pas la raison.

1

Ce qui se produit en Catalogne se rattache dans ce contexte de tension entre le droit international et l’intégrité territoriale. Mais, dans le gouvernement espagnol et aussi en dehors de lui, il n’a pas été cherché le motif, l’origine de cette volonté populaire catalane d’exercer son droit à l’autodétermination. Sans recherche du « pourquoi » et de son analyse, a prévalu le principe de l’intégrité territoriale et le gouvernement espagnol a fait, le 1er octobre, ce qui n’était pas souhaitable : répression et violence qui n’ont laissé personne indifférent, et qui font s’inquiéter sur la façon dont s’exerce la démocratie dans l’Etat espagnol, car la violence et la répression traduisent un recul de grande envergure de la démocratie.

L’annulation de l’autonomie catalane, la destitution de son président et de conseillers, l’annulation des pouvoirs du Parlement et l’emprisonnement de personnalités sont autant d’éléments qui nous amènent à nous interroger sur la réalité et l’exercice de l’état de droit dans l’Etat espagnol. Un Etat de Droit …où l’indépendance du pouvoir judiciaire , selon le Forum Economique Mondial, place l’Etat espagnol , avec un score de 4,2 en septembre 2017 à la 58ème place des 137 pays étudiés, derrière, entre autres, la Chine, l’Arabie Saoudite, le Kenya.

En résumé, nous pouvons également douter de la capacité de réponse démocratique de l’Union Européenne qui semble bien plus (si ce n’est seulement) préoccupée par les questions économiques que par la santé démocratique de ses états membres. D’autre part des dirigeants de l’U.E. ont publiquement déclaré que la reconnaissance de l’indépendance de la Catalogne pourrait avoir un effet « domino » conduisant à une Europe avec 80 états, voire plus. S’il en est ainsi, la question à se poser est sur l’Europe que nous avons aujourd’hui et sur quelle Europe nous voulons pour demain ? Où, alors voulons-nous seulement une Europe d’échanges économiques dans laquelle les humains sont secondaires.

Celui qui a rédigé ces lignes (primus inter pares) l’a fait, ou a tenté de le faire, à partir des enseignements reçus durant l’Initiation : le doute philosophique, le doute raisonnable. Il est aussi conscient qu’il n’a pas toujours la possibilité d’aider autrui, il ne prétend pas détenir la vérité mais au moins une parcelle qui mérite d’être confrontée avec celle d’autres personnes ou Maçons afin, qu’ensemble nous nous approchions de La Vérité.

Globalement, on peut considérer que ce que vit actuellement la Catalogne n’est pas juridiquement impartial, car l’Etat prend seulement en considération le principe constitutionnel d’intégrité territoriale, mais rappelons-nous ce qu’avait écrit Albert Pike sur le fait que les gouvernants doivent se référer aux lois : « les constitutions et les lois, sans le génie et l’intelligence pour gouverner, n’empêchent pas la déchéance ; alors, elles se décomposent progressivement et la vie de la nation s’évanouit lentement ».

Depuis la Grande Loge de Catalogne nous ne pouvons que demander le dialogue, sans conditions préalables, entre le Gouvernement de l’Etat Espagnol et le Gouvernement de la Généralité de Catalogne, et à partir d’une reconnaissance mutuelle il faut rétablir les institutions catalanes émanant de la volonté démocratique du 27 septembre 2015, auxquelles nous nous sentons liés en ce qu’elles ont été votées par les citoyens du territoire concerné.

Nous nous positionnons donc en faveur d’un dialogue dont les interlocuteurs doivent être le Parlement de Catalogne démocratiquement choisi ainsi que le Président du Gouvernement qui émane des majorités parlementaires des dernières élections.

2

Nous aimons la liberté, la capacité de dialogue, la raison bien pesée ; en définitive, nous voulons être de vrais fils des Lumières et héritier de l’Humanisme classique qui a nourri l’Europe et qui se perd en donnant la priorité à des sociétés axées sur l’économisme et, dans certains cas répressives.

A l’Orient de Barcelone, le 28 octobre 2017(e.·. v.·.) Quim Vendrell Moreno, G.·. M.·.
Gran Lògia de Catalunya .

Donwload PDF  CatalàCastellàAnglès – Francès

Avui 10-10-17…

El que s’ha viscut a Catalunya el 27 de setembre, l’1 i el 8 d’octubre, és impropi d’un Estat democràtic; és més propi de les èpoques de la Transició, on la policia i l’extrema dreta podien reprimir i colpejar els ciutadans sense cap mena de contemplació, i sense cap motiu (si és que colpejar o reprimir pot tenir cap motiu que ho justifiqui). Cal rebutjar, sense matisos, la violència de l’Estat, de les forces policials i de l’extrema dreta.

L’Estat de Dret del qual tant es parla, està sota sospita, i cal considerar que serà difícil reconduir-lo novament cap a estàndards democràtics (si és que mai els ha tingut des que a l’Estat espanyol la divisió de poders va quedar anul·lada).

Com a Gran Lògia de Catalunya, ens posicionem a favor de la llibertat, de la tolerància i del diàleg, alhora que considerem que el Parlament de Catalunya és l’actor polític al qual hem de considerar com a referent en aquests moments, atès que ha estat aquest Parlament qui ens ha donat el reconeixement com a associació maçònica.

 

A les 14.00 hores del dia 10 d’octubre de 2017.

Avui 20 de setembre de 2017

Avui 20 de setembre, la situació a  Catalunya és d’estat policial sense matisos.

Estat de dret no és, per desgràcia, sinònim de garantia de llibertats democràtiques. Avui, el Regne d’Espanya s’ha posat, definitivament, a l’altura de Turquia o Veneçuela, per posar exemples prou coneguts, on les llibertats són trepitjades sense cap mena de contemplació.

Des de la GLC convidem a la defensa de la llibertat i de la democràcia a Catalunya per la via pacífica. Els maçons de la GLC estaran presents allà on siguem convocats per  defensar la llibertat personal i col·lectiva.

Estem al costat del Parlament de Catalunya i del govern que d’ell ha sorgit.